Realitat Imaginària

L’aritmètica que utilitza ciència i tecnologia per representar magnituds periòdiques i oscil·lants és la dels nombres complexos, sobretot quan es tracta de relacionar-les i definir els desfases que es produeixen quan interactuen entre elles, com els passa a la tensió i intensitat elèctriques en el corrent altern. Endinsar-nos una mica en llurs propietats significa poder comprendre millor la naturalesa oscil·lant de tots els cicles i fenòmens naturals que observem, siguin de llarga o de curta durada.

L’imaginari nombre i.

L’equació més engrescadora que cónec és i 4 = 1, adjudicada al moviment circular d’un vector giratori en el pla complex i les 4 solucions corresponen a un vector de mòdul unitari, la posició angular o orientació del qual se situa sota quatre posicions concretes: dues reals (+1 i -1) i dues imaginaries (+ i , – i ). Les operacions devenen senzilles quan multiplicar per “i” vol dir fer avançar el vector 90º en sentit positiu de l’angle (contrahorari) i dividir per “i” endarrerir-lo (sentit antihorari). Si sumem “i” al eix imaginari cal sumar 1 a l’eix real si es vol conservar la direcció del vector giratori. Per ex. Si v = (a + bi ) aleshores w = (a+1 + bi + i) que és paral·lel a v per augmentar per igual els components d’ambdues direccions. És curiós que l’imaginari “i”, doncs es compleix que  i 2 = -1, sigui necessari per representar moviments circulars i/o oscil·lants com els que descriuen les vibracions, que no són més que exemples del moviment fonamental de la naturalesa física de les coses. I és que i ha res que no estigui vibrant sota una freqüència pròpia?.

Com és que costa admetre que tot el que percebem amb els sentits són una mena de compostos o packs d´energia-materia i que com la llum o energia pura adopta dos comportaments, d’ona i corpuscular segons com ho miri (es miri), i que depenent d’aquesta proporció materia-energia aquest cos vibra més o menys, manifestant-se a l’ull de l’observador de la manera que ho fa?. La matèria es manifesta per una banda, segons les condicions ambientals o externes, és a dir, segons l’estat i llur localització (i moviment) i d’altra banda per l’energia interna o moviment intern de la matèria. Això dóna lloc a un pack híbrid d’energia y matèria on puc trobar un ventall de possibilitats i on en els extrems hi ha llum o energia pura, i en l’altre extrem matèria pura sotmès al zero absolut de temperatura (-273º C), sense cap mena d’energia de moviment i calor. Entre mig trobem tota la varietat de combinacions entre els estats d’aquesta matèria, o expressió del combinat energia-materia. Fent raó, creo la proporció del pack matèria-energia pròpia del sistema, entitat, o cos que determina l’estat vibratori y/o d’oscil·lació. Amb aquesta freqüència pròpia i no una altra, fa que la matèria o qualsevol de les seves expressions (sòlida, líquida, gasosa o etèrica / plasmàtica) es manifesti a la “llum” dels nostres ulls, dels nostres sentits i fins i tot, a través dels aparells d’observació, tal com ho fa.

La predicció quàntica

Gràcies a la mecànica quantica el poder de les creences es pot explicar millor. Quan Plank va descobrir que la radiació èmesa per un cos sotmés a alta tempertaura no era contínua sino que ho feia de forma discreta, a salts i a determinades frequëncies es va constituir el quantum o paquet d´energia que es propaga a la velocitat de la llum (Sería interessant veure si la seqüencia d´aquestes freqüencies segueix un patrò harmònic com les notes musicals i els colors en que es descomposa la llum). Quan va fer irradiar fotons per dues escletxes, més properes que la longitut d´ona del fotons emesos, i va obtenir projectat sobre una pantalla dues bandes fosques entre tres d’il.luminades. aquesta fou la prova definitiva de que la llum es comportava com a ona a més de fer-ho com corspuscle (efecte fotoelèctric d´Einstein). L’explicació es el fenòmen ondulatori de difracció. Després de que un focus d´ones travessa dues escletxes s´originen dos focus d´ones de mateixa freqüencia (duplicació) i que si polsen alhora, o estan en fase (les vibracions de cada focus per travessar l’escletxa) poden ressonar (bandes il.luminades) i si no ho estàn interferir entre elles (bandes fosques). L’evidència del comportament dual d’ona i corpuscle de la llum, de fotons i de partícules subatòmiques és fa palesa en els actuals acceleradors en que l´ona-corpuscle     E = h·f de Plank es relaciona amb E = m·c^2 d’Einstein.

El més rellevant de la física quantica actual és la necesitat comuna dels seus seguidors d´incorporar el principi de connectivitat entre les coses observades i l’observador per corroborar i/o explicar l’experiència. És a través d´aquest lligam que les particules subatòmiques es troben on s´espera trobar-les?. El secret que guarden els fisics quàntics és que no necesiten saber si les partícules ja hi eren allà abans de ser observades o si és la presencia de l´observador (“influença”) qui fa que hi siguin i per tant que siguin detectades. El que la física quàntica postula és que cada partícula te associada una funció d´ona que descriu la probabilitat de ser observada objectivament (pels altres també), zones en que hi ha més alta probabilitat de que l´electró o partícula sigui detectada (zona ressonant/ondulatòria v.s zona d´interferencia), això si, en el suposit de que hom sap que el/la trobarà. Per exemple, quan s’ha triat mirar una de les capses per constatar si la particula-ona hi és i hom es decanta per una de varies opcions (el quàntic, per simplicitat sol proposar dues en els seus relats) està condicionant el resultat, quan hom tria un camí de recerca enlloc d´altres possibles el següent pas està practicament determinat i a partir d’aquell moment trobarà allò que busca perquè sap que està allà, reforçant el lligam entre observador i cosa observada sempre que miri allà on ha de mirar. És quasi impossible descobrir la retrogradació dels planetes si la busquem fora de l’ecliptica. Bohr sostenia que solament quan es detectava una propietat existia la propietat d´aquella partícula, però no podia assegurar que estigués allà abans d´observar-la, això sí, estaba segur de que hi era i la probabilitat de trobar-la en un lloc determinat ho podia saber seguint la funció d´ona de Shrodinger (zona de probabilitat de trobar partícules). Bohr defensava que fins que no es feia la comprovació (intervenció de l´observador o instrument de mesura) no es col.lapsava la equi-probabilitat de la partícula de ser i no ser en un lloc concret, és a dir passar de la superposició (dues probabilitats o funcions d´ona que poden interferir o ressonar) a la certesa de ser-hi o a la de no ser-hi. De manera que si la partícula estava abans o no de l’observació era irrellevant independentment de la influença que es pugués derivar d’allò que envolta i es relaciona amb l’experiment. Einstein no podia admetre que existissin forces fantasmals que decantessin el resultat de l’experiència, com tampoc que la matèria podia no estar allà abans de ser observada (sense existència previa), era com assegurar que la Lluna deixa d’estar on està pel fet de no mirar-la.

En el món macroscòpic és clar que els cossos hi són encara que no siguin observats i sinó que li preguntin a un invident. Sembla que el ser observat és condició necessària per reconeixer la seva existència, però és suficient?. O be, Puc negar l’existència de quelcom pel fet de no haver-ho observat mai?. És que Urà, Neptú i Plutó no estaven en el sistema solar perquè no havien estat descoberts encara?. La creença sobre l’existència (o no) de quelcom influeix en la meva capacitat de reconèixer-ho (o no) quan ho trobi?.

Sembla que la predicció quàntica funciona quan hi ha acord entre observador i allò observat, quan l’observador s’inclou en l’experiment i es predisposa a trobar el que busca perquè sap que hi és, es com saber que obtindrà respostes justes si fa preguntes correctes. La física quantica aspira a demostrar que els seus postulats en el microcosmos són també aplicables en el macrocósmos.

Si l´observador afina el seu vibrar perceptiu respecte l´estat vibratori d´allò que vol observar (freqüencia d’ona: señal/senoide estàtica de l’oscil.loscopi) és més probable que observi allò que espera, sobretot si fa ús de l´analogia. I si no troba el que busca malgrat saber que hi és és perque està en un altre moment en que hi ha interferència (no predisposat) i pot no detectar-ho. Si el que percebem existeix amb independencia del que observem vol dir que podem no adonar-nos d’una particularitat del món fenomènic si previament no creeim en llur existència. Si decidim buscar és més probable que reconeixem una vibració semblant i això perquè ens hem plantejat la possibilitat de la seva existència, sovint gràcies a la percepció repetida o a una realitat consensuada. Si hom observa quelcom significatiu i l’experimentació li permet predir (per alguns, el fi únic de la física), és a dir, pot confirmar la predicció, la teoria devé susceptible a ser posada a prova tal com podem fer amb les nostres creences. La interpretació de qualsevol fenòmen per part d’un observador, científic o no, és el resultat de la interacció vibracional (associada) a les pròpies creences (circuits neuronals comunicats) front allò (vibració) que percep o experimenta. “Van fer el que era impossible perquè no sabien que no es podia fer”.

Gràcies a la connectivitat (enllaç) de tot el que existeix, independentment de la distància a que es trobi i que no som encara capaços de percebre, s’estableix una mena d´empatia/complicitat entre allò observat i allò que esperem trobar. Com més sóm els que esperem (observadors) trobar, sentir o veure alguna cosa, més alta és la probabilitat de que es compleixi la predicció, és per això que les creences són tan poderoses, doncs “em fan veure” allò que crec i no em deixen veure allò que no crec. És així com puc seguir interpretant el que passa segons un mateix punt de mira, de tal manera que confirmi i reafirmi la meva creença, és a dir observar allò que crec i espero que hi ha o que passarà.

Com és que acceptem no tenir la veritat i en canvi no questionem la realitat?. La nostra percepció, especialment d’adults, és el resultat d’haver filtrat la REALITAT a conseqüència d’haver renunciat a la propia percepció d’infants.  Ens vam traïr quan vam negar la pròpia percepció per sentir-nos estimats, o si més no acceptats per aquell que creiem necessitar per sobreviure. Vam negar la pròpia percepció de la realitat per incorporar i acceptar un sentit comú que sovint no s’ajustava a la nostra percepció que estava oberta a totes les possibilitats, i sovint contrària al criteri dels pares, o de la figura d’autoritat de torn. No vam tenir més remei que acceptar sense condicions la realitat d’aquell o aquella que imposava una manera concreta de llegir i d’interpretar la realitat. Vam oblidar la nostra percepció d’origen com a defensa per no sentir-nos en frustració contínua. I és que no ens adonem però la percepció de la realitat no és més que una realitat consensuada d’una societat, sovint formada per aquells que dominen el món i dels que no se senten amb el dret de discrepar per creure que els que es dediquen a fer recerca tenen més elements per donar respostes. Però això no vol dir que el que perceben i observen els nostres sentits sigui la realitat, o al menys tota la realitat, com tampoc vol dir que deixi la recerca de mi mateix en mans de la recerca professional, deixant que faci les preguntes per mi.

Realitat imaginària

Que hagi consens o doxa (opinió) sobre una qüestió no vol dir que hagi de renunciar a fer la pròpia recerca de descobrir les preguntes justes per obtenir respostes correctes. Renunciar a la raó i a la capacitat de fer-me preguntes (per mi el major regal de Déu, un instrument de la ment que junt amb la intuïció m’ha de permetre conèixer la seva presencia arreu) no em fa més lliure. Que hagués consens en el que observaven aquells homes sobre la paret de la caverna en La república de Plató vol dir que estaven observant tota la REALITAT?, o més aviat s’havien sentit obligats per la por a mirar sempre endavant (enfora), encara que veiessin l’ombra projectada (sobre la paret plana de la caverna) de suposats cossos tridimensionals que apareixien i que semblaven cobrar vida. Què els impedia mirar cap enrere i descobrir la veritable causa del que passava davant dels nassos?. La por al desconegut i haver d’admetre i adonar-se que el que miraven i interpretaven com real (consensuat) era fals.

La por el desconegut sol decidir comptar amb una sola percepció d’altres possibles, fent més enganyosa i distorsionada la manera d’interpretar una realitat de les quatre que ofereix l’expressió  i 4 = 1, una igualtat a través de la qual l’ésser humà concep el món i la vida sota quatre dimensions: dues reals (Jo i l’altre) i dues imaginàries (projecció i somni). Les reals tenen a veure amb l’existència espiritual de l’ésser, l’ésser essencial, més enllà del cos físic, mental i emocional. Real és el jo (1) reflex de tu (-1) que també ets real, com si tu mateix fores la imatge especular de mi mateix, o també, jo mateix (1) a través del “mirall” (dualitat) de la vida representat per -1, mentre que les manifestacions imaginaries tenen a veure amb el reflex i l’ombra per una banda i la vivència onírica per una altra.

Interioritzo (sense saber-ho) en l’inconscient la imatge reflexada que obtinc d’allò que projecto sobre el que hi ha afora, alimentant la pròpia vida onírica amb els meus somnis (-i), mentre que l’ombra és allò que projecto des del meu inconscient sobre el que trobo i percebo de fora (+ i), és a dir, quelcom del meu equipatge que per no ser reconegut ho projecto afora, pensant que li pertany a l’altre i que ho percebo tan real com allò del que tinc consciència. Reconeixo la vida onírica (- i) com una resposta de l’inconscient per “netejar” l’experiència de la consciència diària del jo, a més dels continguts inconscients que configuren la pròpia ombra i que em fan percebre el món i la realitat d’una determinada manera, i en fer-ho conscient i acceptar-ho és quan puc començar a vibrar en un pla superior de consciència i de dimensió humana.

Renunciem a ser quadridimensionals per ser simples humans i en prou feines tridimensionals, quan neguem l’existència de percepció sobreexpandida dels infants, obligant-los a deixar de ser fidels a si mateixos ja abans dels set anys, fins que ells, nosaltres, acabem incorporant l’equipatge necessari per vibrar a una freqüència de percepció limitada, consensuada per la visió particular d’una família, societat, cultura o per l’esperit d’una època. S’inicia doncs el període d’educació i construcció de la personalitat de l’infant, el període d’adaptació a l’entorn del qual es valora exitós si devé un membre integrat a la societat en la que decideix viure, perquè segueix valors de la seva cultura, i que immers a ella més aviat col·laborarà enlloc de fer nosa i devenir un marginat social.

Fragment de “Cosmos y psique” de Richard Tarnas: “Nuestra visión del mundo no es simplemente la manera en que contemplamos el mundo. Se extiende hacia dentro para constituir nuestro ser interior y hacia fuera para constituir el mundo. Refleja, pero también refuerza e incluso forja, las estructuras, las defensas y las posibilidades de nuestra vida interior. Configura en profundidad nuestra experiencia psiquica y somática, los modelos de nuestra sensibilidad, nuestro conocimiento e interacción con el mundo. Con no menos fuerza, nuestra visión del mundo –nuestras creencias y teorias, nuestros mapas, nuestras metáforas, nuestros mitos y nuestros supuestos interpretativos- organizan nuestra realidad externa dando forma y elaborando las maleables potencialidades del mundo en mil formas de interacción de sutil reciprocidad. Las visiones del mundo crean mundos”. 

L’ombra psicològica

L’ombra ens inquieta perquè no som capaços de reconèixer que és nostra. L’ombra és allò que apareix a la consciència i no em deixa indiferent (m’afecta profundament) i que rebutjo quan ho veig reflexat en l’altre, doncs em recorda que és un aspecte no resolt que no ha madurat.  L’ombra és la força tenebrosa que amenaça la brillant experiència. És amenaça perquè representa el conjunt d’allò que hagués hagut de formar part de l´integritat del jo i que no ha pogut desenvolupar-se. L’ombra són totes les inclinacions i pulsions reprimides l’agitació de les quals resta en l’inconscient. El nucli de l’ombra és el Ser essencial sota l’aspecte d’allò que l’impedeix la irradiació de la seva llum.

La nostra existència en el món és plena de ferides i ofenses el reconeixement de les quals no acceptem. Per feblesa, covardia o raons morals ens neguem una reacció natural. Pretenc no estar ferit, però quelcom romana en mí. La resposta que hagués estat necessària donar romana en suspens i em continua minant. La ferida no reconeguda es transforma en agressió reprimida. L’ombra inclou tot allò que destrueix la confiança original. Les reaccions reprimides a les ofenses rebudes, als atacs, a les decepcions i les resistències del món no són la única causa que engendra el poder de l’ombra, són també les crides o oportunitats cap a coses belles que m´hagués aportat alegria i que no vaig acceptar perquè no vaig gosar emprendre-les, i és que una part de la vida no viscuda engendra amargor.L´ombra representa un obstacle per la manifestació del ser essencial. Lliurar-me d’aquest obstacle no significa solament resoldre les tensions originades per les forces de la pròpia ombra, cal també aconseguir la seva transmutació que passa per integrar les energies que conté

L’ombra és en part tot allò que volem ser, però no gosem ser. La nostra ombra personal conté tota mena de capacitats i potencials sense manifestar o qualitats que no hem expressat. Constitueix una part de l’inconscient que complementa el potencial del ego. És una compensació a la identificació unilateral de la ment conscient amb allò que li resulta inacceptable. Vist així,   l’ombra no és necessàriament dolenta. És el desenvolupament unilateral i necessari de la personalitat que va desterrant de la consciència aquelles qualitats inacceptables que neguem i rebutgem per acabar agrupant-se i configurant una espècie de subpersonalitat. La personalitat de l’ombra és sempre oposada a les nostres actituds i decisions conscients i representa una instància psicològica negada que mantenim aïllada en el inconscient i consolidant-se en una espècie de subpersonalitat dissident.

A l´inici de la vida l’ombra de l’altre estimula de continu el procés moral de construcció del ego i alhora la formació de l’ombra de l’infant, el qual aprèn a amagar sota la consciència tot allò que no s’espera d´ell i així ser acceptat per les persones que necessita. Quan la consciència de l’infant s’identifica en determinats trets ideals que els pares li exigeixen, va configurant el que s’anomena un fals jo. Al negar tot allò que és i desterrar-ho a l’inconscient comença a construir la seva pròpia ombra formada per aquelles qualitats que no s’adeqüen a la seva imatge ideal.

Així el procés de creació del ego i de l’ombra s’inicien alhora i es van edificant simultàniament alimentant-se de la mateixa experiència vital. La projecció és la manera que solem eludir els elements conflictius que es troben en el nostre interior. El jo alienat és un subproducte natural d’aquest procés i acaba devenint una imatge especular oposada a ell al alienar allò que no concorda amb la imatge que té de si mateix.

El fet de no ser capaç d’observar els trets alienats que romanen allunyats de la consciència o visió de la realitat, no per això han desaparegut sinó que rauen sota l’ombral de la consciència constituint un alter-ego que pot irrompre violentament en circumstàncies emocionals extremes. Abans de que ens adonem irromp amb comentaris que no havien de ser dits, o ens trobem amb qui no voldríem trobar, reaccionant amb la fugida o l’atac i m’adono que en totes aquestes situacions no soc lliure d’escollir. El que s’ha reprimit embolcalla una tremenda quantitat d’energia i encara que sembli molt pertorbadora no és intrínsecament dolenta, però la negativa del ego a comprendre i acceptar la totalitat de la pròpia personalitat és més responsable del que passa que la mateixa ombra. Col·lectivament però es contagia amb més facilitat, doncs al ser indiferenciada per ser vinguda de l’inconscient col·lectiu es generalitza, perdent precisió a costa d’atribuir-hi emoció, ja sigui per adhesió o repulsió.

Reconèixer i acceptar l’ombra suposa una forma de mort ja que a la menor consideració, acceptació o apressi qüestiona tot l’edifici egoic. El factor que determina si estem involucrats o no en una projecció de l’ombra és la nostra reacció. Conèixer la nostra ombra personal constitueix el requisit fonamental de qualsevol acció responsable i que resulta imprescindible tractar si vull atenuar la obscuritat moral del món.

Fragments de “Meditar”, de  K.G Dürckheim i altres autors

§ One Response to Realitat Imaginària

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: